Tres Mariners

TRES MARINERS - VIATGERS EN EL MAR DEL TEMPO - FICCIÓ METAFÍSICA EN CATALÀ - BREDEVOORT VAN DEN BERGUNA NOVEL·LA METAFÍSICA SOBRE EL TEMPS I EL RECORDEl mar recorda allò que els homes obliden. Aquesta novel·la segueix tres navegants al llarg de mars i d’èpoques diferents, com si una mateixa travessa es repetís en cossos que no es reconeixen. La ficció històrica, el misteri i la narrativa de viatges es barregen amb els somnis, la memòria i la pèrdua. Els escenaris portuaris, les cobertes silencioses i les nits d’alta mar construeixen una atmosfera densa, feta de llum tèrbola.La història avança amb el ritme de l’aigua, lenta i constant, i deixa enrere imatges que persisteixen. És una novel·la per llegir amb calma, adequada per a clubs de lectura i per a lectors de narrativa contemporània interessats en ficció literària amb elements històrics i misteriosos. Les pàgines no donen respostes immediates; acompanyen el lector per una costa on el temps es dilueix i el mar es converteix en memòria. La barca sense nom jeia al port de Yokohama com una vella criatura marina que reposa abans de la massacre. El buc enfonsat a l’aigua, les cobertes immòbils, els pals despullats contra la llum grisa del matí que es filtrava entre els núvols: aquella hora crepuscular entre la nit i l’alba en què el món conté l’alè i la frontera entre realitat i somni es dilueix com la boira que s’arrossega sobre l’aigua. L’aigua feia un soroll humit i afamat, un soroll de mandíbules que s’obren, i el so travessava el ferro. Només uns números identificaven la barca, d’un blanc esvaït sobre les taques de rovell, xifres que no significaven res per a l’ull que les llegia, que només hi eren perquè algú, en algun lloc, havia decidit que tot havia de tenir un nom, tot i que el mar no entén els noms que els homes posen. Al gran oceà primordial, tant li feia. El mar parlava el seu propi llenguatge, un sense substantius, només verbs: trencar, engolir, dur, oblidar. El mar no tenia cap necessitat de noms; coneixia les coses pel pes, pel moviment, per la temporalitat. En Charley era al moll, amb les mans enfonsades a les butxaques de la jaqueta, i mirava aquells números. També s’esvairien un dia, com la pintura, com el seu propi nom, com tot allò que els homes toquen i creuen posseir. El matí era prou fred per formar núvols d’alè, petites boires que sortien de la boca i es dissolien en el no-res. Se’ls mirava, la manera com la seva pròpia vida es feia visible un instant en l’aire gebrat i després desapareixia. La mort com un núvol d’alè que es dissol a la llum del matí, evaporant-se fins al no-res.