Muntanya-Somni dels Temps Antics

MUNTANYA-SOMNI DELS TEMPS ANTICS - HISTÒRIA DE FANTASIA OSCURA EN CATALÀ - BREDEVOORT VAN DEN BERG Als cims silenciosos de les Dolomites, on les marmotes guarden el record dels temps antics, el llegendari regne de Fanes viu les seves darreres hores. La princesa Dolasilla, la guerrera d’armadura d’argent convertida en nit de mort, s’enfronta a la traïció i a un amor prohibit mentre el món que coneix s’ensorra en una batalla èpica. Lidsanel, un home marcat per una ferida sense memòria, serà l’únic testimoni de la caiguda del regne.Quan la boira ancestral engoleix el camp de batalla, el destí d’en Lidsanel travessa les fronteres del temps i de la mort. Cinc mil·lennis el separen d’un secret amagat al cor de les glaceres, on la mitologia alpina es fon amb el descobriment arqueològic de l’Home del Gel, Ötzi. Entre la memòria i l’oblit, entre la identitat i la pèrdua, Lidsanel descobrirà que la seva pròpia història és la baula perduda entre el passat llegendari i el present.MUNTANYA-SOMNI DELS TEMPS ANTICS és una novel·la de fantasia fosca metafísica en català que entrellaça mites ancestrals i arqueologia en una exploració lírica del destí, la memòria i el vincle indestructible entre l’home i la muntanya. En el fred dels cims que precedeix el renaixement de la llum crepuscular, aquest rellotge de sorra entre la nit i l’alba en què el món conté la respiració, les marmotes de l’altiplà de Fanes havien emmudit. No callaren una a una, amb xiulets descendents, sinó de cop, un no-res. Una absència que s’obria com una gola d’abisme al voltant de la qual la realitat gira i es desfà. Lidsanel havia sortit de la cabana, la pell encara a les espatlles, i el silenci se li havia clavat amb la letalitat d’una fletxa enverinada entre les costelles.Cap xiulet als cingles, cap crit, tan sols el seu propi alè suspès davant seu, efímer en l’aire gebrat. Tan sols ell, dret, esperant.Sa mare, que li havia donat el nom abans que la febre se l’endugués, havia empresonat el seu amor en aquella sola paraula, i ara ell l’havia de dur en solitud.Havia escoltat fins que el fred glacial li mossegà les orelles, fins al fons del seu ésser, i res. Fins el vent, aquell vagabund incansable de les altures, havia callat, com si esperés, amb les marmotes, que alguna cosa promesa des de feia molt de temps aparegués per fi. Tres desitjos li havien ofert els nans aquell dia, a l’ombra negra de les escletxes de la roca, entre les resplendors i els llamps de les congestes humides que cremaven com petits sols blancs captius a les parets. Havia salvat un nan que havia relliscat dins una esquerda i havia restat atrapat entre les roques negres. L’havia tret de l’abisme, la mà del nan ferit ben estreta a la seva. I aleshores el vell aparegué davant seu, el sacerdot de barba blanca com un llamp, els ulls negres com la mitjanit, iguals a les pedres de què era fet.-Tres desitjos -digué el vell nan de les muntanyes, la veu com el crepitar del gel que es fon-. Tres desitjos, però no oblidis. Hi ha una cosa que un dia necessitaràs, una cosa que podrà salvar el regne quan tot sembli perdut. No és una arma, ni un escut, ni or. És la memòria mateixa: la capacitat de recordar el que ha passat, de dur el relat quan tots els altres l’hagin oblidat. No l’abandonis. És el teu do més gran.